Artículo de opinión de Ander Errasti publicado en NacióDigital, 03/19/2019 (enlace)
Encara que hi hagi qui ho negui, tot apunta que durant la tardor del 2017 es va acabar una època; es va trencar un mirall. El dubte, ara, és saber si aquests fets de la tardor, aquest mirall trencat, impliquen que s’ha d’aparcar la reivindicació que s’ha anat anomenant «dret a decidir» (tot i estar lluny de tenir un significat unívoc). Sense que això impliqui negar les errades polítiques comeses fins ara per alguns dels seus defensors, hi ha arguments per pensar que no. És a dir, per pensar que els fets de la tardor, sense necessitat d’obviar la seva vessant negativa sobre la qual tant s’ha escrit, han generat tres reptes o oportunitats.
Primer, el judici està deixant clar que, tot i les errades estratègiques i els discursos hiperbòlics de la tardor, en cap moment va haver-hi fets que impliquessin travessar cap llindar propi d’una democràcia liberal. Sobretot, no es va arribar a fer res que impliqués imposar-se a ningú, furtar drets a cap ciutadà ni desconnectar-se unilateralment de l’Estat. I no es va fer, precisament, perquè la immensa majoria dels partidaris del «dret a decidir» no ho volen. Ara bé, el temor genuí i legítim d’una part important de la població a què això pogués succeir va existir i aquells que lideraven el moviment partidari del ‘dret a decidir’ ho haurien d’haver previst. Primer de tot, per raons normatives, perquè en democràcia atendre a la dimensió subjectiva és fonamental per una bona deliberació en què tothom se senti inclòs.
Però, també, per raons estratègiques: si no es té molta cura amb les formes, siguin quins siguin els fets, es regala el relat a l’adversari polític. Un relat que, com veiem, pot sostenir un procés penal. Injust? Sí, molt, però real. Tant s’hi val que els partidaris del ‘dret a decidir’ defensin un projecte amb pretensions d’inclusió, d’aprofundiment democràtic o de visió cosmopolita de la comunitat nacional si es cometen errors formals que puguin fer pensar, a una part de la ciutadania, que el projecte serà d’exclusió, de retrocés democràtic o de nacionalisme autàrquic. Haver après aquesta lliçó és una oportunitat per pensar l’estratègia a seguir en endavant.
Segon, és una oportunitat perquè l’aprenentatge de la tardor del 2017 permet tornar a posar el focus en el projecte polític i no en dinàmiques discursives d’acció-reacció. No en va, els partidaris de l’statu quo continuen sense aglutinar grans consensos, ni tan sols quan l’estratègia dels partidaris del ‘dret a decidir’ ha estat més afeblida. La feina de Ciutadans al Parlament post 21-D és una bona prova d’això. A més, els fets de la tardor també han desemmascarat allò que s’ha anomenat «processisme» entès com a la confrontació gestual sense cap incidència en l’statu quo.
La repressió posterior a la tardor fa impossible persistir en la ficció: defensar una reivindicació implica responsabilitats i costos. Amb gent patint la repressió, les gestualitats estèrils ja no valen. Només des de l’acció es podran evidenciar els límits de l’actual statu quo. Primer de tot, acció de govern per intentar transformar l’aquí i l’ara. I no només fer-ho: també mostrar-ho. Segon, acció de la societat civil deliberant de manera pacífica, com fins ara, sobre allò que vol decidir (aquí si hi ha una lliçó a aprendre des d’Escòcia per fer-ho més transversal, més compartit). La combinació de les dues accions tornarà a posar el focus en la dimensió instrumental del «dret a decidir». Allò que fa, justament, que sigui el projecte polític que pot generar els consensos més amplis a Catalunya.
Finalment, els fets de la tardor han obert a la majoria partidària del «dret decidir» una oportunitat també pel que fa a la societat espanyola i europea. No en va, davant la dura resposta de l’Estat, a vegades més enllà del que és tolerable en una democràcia, els partidaris del «dret a decidir» tenen l’oportunitat de tornar a deixar clar que la seva aspiració, a més a més de ser pacífica, no es planteja contra res. Si, fins i tot en aquestes circumstàncies de repressió, la majoria dels partidaris del «dret a decidir» i els seus representants continuen insistint en aquest plantejament que fuig de la confrontació, difícilment es podrà qüestionar la seva credibilitat.
Això obre dos escenaris: el de la negació o el del reconeixement. Si la majoria a l’Estat continua sense reconèixer aquesta majoria que reivindica el «dret a decidir», s’haurà de continuar explorant altres vies: la democràcia i el dret no s’exhaureixen amb l’Estat. Si la majoria a l’Estat reconeix aquest «dret a decidir», tocarà obrir un procés de negociació que culmini en un pacte (sense negar ni assumir per endavant l’opció de la independència) que s’haurà de votar. És a dir, un procediment ajustat a la realitat d’interdependències en la que vivim. En els dos casos, però, els partidaris del «dret a decidir» tenen l’oportunitat de deixar clar a la resta de ciutadans de l’Estat, dins i fora de Catalunya, que la seva aspiració no s’oposa a la defensa d’unes institucions espanyoles obertes, inclusives i radicalment democràtiques.
Res d’això serà fàcil. Demanarà molta intel·ligència política, nous lideratges, i deixar clar els papers que corresponen a cadascun dels actors polítics, tant a la societat com a les institucions. Demanarà també molta capacitat crítica, especialment amb els que comparteixin aquest objectiu. I generositat amb aquells que no ho comparteixin: no sobra ningú ni hi ha traïdors. Implicarà renunciar al curt-termini del «tenim pressa» o «ho tenim a tocar». Demanarà rebutjar qualsevol apriorisme. Però, sobretot, implicarà entendre que quan parlem de materialitzar el ‘dret a decidir’ el futur de Catalunya com a comunitat política, parlem d’una utopia realista. Realista perquè si no s’és realista, es cau sovint en la ingenuïtat. Utopia, perquè si no es defensessin aquestes aspiracions legítimes, es cauria en el cinisme i no es progressaria mai. L’oportunitat almenys, per més que sigui un repte, hi és. Només cal aprofitar-la.
Leer más trabajos de Ander Errasti
